Deixar d’errar… Poder escriure en aquest bloc és un exercici de contenció i desfogament alhora. És com una escriptura compulsiva en el sentit de no ser capaç de frenar o estalviar-me els pensaments i emocions: únics responsables de la seva creació i aparició digital.
Són també més actes de comunicació i no pas actes d’escriptura en el sentit de creació de texts de ficció o de no ficció, tant és, al cap i a la fi: un acte de comunicació primer amb mi i després amb el nombre de lectores fixes que no arriben a les quatre decenes. De visitants: 255, entre 2018 i maig 2019. Molt lluny dels 735.000 lectors de les meves resenyes al TripAdvisor fins ara, un fet pel que crec no hauria de sentir-me gaire orgullós.
Torno a escriure sota aquest format un dia abans de presentar-me a les proves finals del Curs Superior de Català (C2) amb una de les millors professores que he tingut a les meves vides ––sí en plural––, d’aquestes persones capaces que et sigui totalment indiferent el contingut que t’ensenyen i et facin valorar la manera com ho fan, com ensenyen a aprendre i les conseqüències per la vida que et deixa haver-les gaudit en una aula oficial o un bar, sigui com sigui, on sigui, literalment.
I una altra vegada per parlar-vos d’un parell de llibres… quantes vegades més n’hem de parlar?
La primera resposta que em ve al cap és totes les que calguin i aixì com seria utòpic, sinó distòpic, arribar a creure’m que els llibres mateixos han tingut un efecte superior en la meva vida que qualsevol acte comès, sigui migrar, sigui divorciar-me. Es també cert que sense els llibres la meva vida tindria moltíssimes mancances.
Perquè puc començar assegurant-me que divorciar-se costa molt més temps i calés (com acte civil) que néixer. De fet, néixer acostuma a ser més econòmic en la nostra societat capitalista que el fet de morir.
Abans de migrar, que també és com una mort —amb un procés de autodol inclòs— jo fins i tot arribava a fardar de la meva xenofòbia selectiva cap a alguns col·lectius específics, llegat franquista de la meva família paterna, tant com el masclisme i el classisme. El procés d’emmirallament sense contemplacions amb les històries de l’El-Hajj Malik El-Shabazz, mitjançant l’art de l’entrevista com mai havia sigut testimoni com el de l’Alex Haley, em sembla que he acabat com millor persona al viure acompanyat amb tots dos: entrevistador i entrevistat al bell mig d’un univers on la violència personal i la més íntima arrelada amb la violència institucional i tan transversal que des dels Estats Units encara fa mal a tot arreu.
Com aquesta entrada tampoc va de ressenyes literàries, només us revelaré que per una altra banda, la Marta Marin-Dòmine és suficientment valenta per adonar-se de la seva errància, ni exclusiva, ni personal, ni familiar.
Una de les veritats dogmàtiques del verb immigrar és que quan es viu per primer cop, voluntàriament o no, acompanyant als pares o sol, com nen o com adult, tant és, una vegada es viu, aquest fet aleshores es perd l’ [im] inicial, ja que aquella persona si decideix tornar a establir-se en un país que no sigui el propi—definició de diccionari DIEC2 per “immigrar”— internament, aquella mateixa persona sap que ja és indiferent si el consideren com immigrant o emigrant, perquè una vegada hom s’ha convertit en el subjecte de aquell verb, el que pot passar es que es comenci a migrar com ho fan els ocells i altres animals quan passen periòdicament d’una regió o clima a un altre, cosa que des del punt de vista humà s’acostuma a relacionar amb un verb més filosòfic encara com el fet d’errar.
Des dels Països Catalans o des d'Abya Yala 